Reconeixement de l'estampa Què és el gravat calcogràfic - Com es reconeix un gravat - L'estampa - Traços característics de cada tècnica - La justificació de tiratge - La numeració Tècniques de gravat calcogràfic - L'aiguafort - L'aiguatinta - L'aiguatinta al sucre - El vernís tou - El gofrat o estampat en sec - La punta seca - La manera negra o mezzotinto - El burí - L'échoppe - Les ruletes - El puntejat - El fotogravat calcogràfic- L'estampació Materials emprats en gravat - Les planxes - Els papers - Les tintes - Referència - Història cronològica del gravat - Glossari de gravat calcogràfic - Diccionari de taller multilingual - Bibliografia - Notícies -Enllaços.
L'heliogravat
L'heliogravat és una antiga tècnica que permet la transferència d'imatges fotogràfiques a una planxa de coure que es utilitzada com a matriu. La planxa és recoberta amb una capa de gelatina sensible a la llum, posteriorment s'insola posant un positiu fotogràfic al damunt de la gelatina. Desprès es s'immergeix amb diverses concentracions de clorur de ferro, El mordent menja la gelatina segons el seu gruix generant els millors tons de grisos; en to continuo, sense necessitat d'utilitzar una trama fotogràfica. L'heliogravat permet combinar la qualitat fotogràfica amb l'aparença estètica d'un gravat calcogràfic. Aquesta tècnica combina les possibilitats ofertes per la fotografia i gravat gairebé sense limitacions.
El fotogravat
Consisteix a cobrir una planxa de coure amb una emulsió fotosensible; posteriorment s'insola amb llum UVA posant al damunt de la planxa un fotolith, tramat si es vols obtenir una imatge amb una escala de grisos, un cop revelat es submergeix la planxa amb diverses concentracions de clorur de ferro. La gran diferencia amb l'heliogravat es la trama regular i plana - mecànica - que reflecteixen les imatges estampades amb aquest procediment.
Els fotopolimers
Al principi els fotopolímers van ser adaptats per gravar en la fabricació de circuits impresos, i posteriorment en la impressió flexogràfica o gravat en relleu per imprimir envasos i llaunes, caixes de cartró, etc. Aquesta tècnica era usada a partir dels anys vint; Als anys vuitanta degut a la importància del sector i l’elevat consum d’envasatges s’establí la norma d’ utilitzar en flexografia materials que usessin baixes quantitats de dissolvents i materials tòxics ( planxes, reveladors, etc.). Fa pocs anys s’ha incorporat aquesta indústria en els països més conscienciats, a més de substituir la tinta tradicional per l’ús de tintes amb base d’aigua.
La idea innovadora de tota aquesta recerca és la d’ obtenir productes cada vegada menys tòxics per a les persones i el medi ambient.
A partir dels anys vuitanta comencen a sorgir arreu del món experiments portats per educadors i artistes interessats en aquests tipus de tècniques menys ofensives; primerament substituïen tècniques de gravat tradicional per altres no tòxiques, però de llenguatge divers (tècniques additives), desprès intentant trobar productes per a l’elaboració de les planxes que donessin un resultat similar a les tècniques del gravat tradicional. En la utilització de les planxes de fotopolímers per crear fotogravats, primer en relleu i posteriorment en gravat calcogràfic
Què és un fotopolímers
Fotopolímers ( els plàstics estan compostos per cadenes de polímers) és el nom genèric donat a una àmplia gama de substàncies naturals i sintètiques . Els polímers naturals estan ubicats en els organismes vius i són essencials per a la vida (grasses, proteïnes, hidrats de carbó contenen polímers). Els polímers sintètics imiten els processos naturals.
Els fotopolímers consisteixen en uns polímers que en contacte amb la llum (raig UV) es solidifiquen convertint-se en un plàstic dur. Estan compostos per molècules solubles a l’ aigua (monòmers) que al ser exposades a la llum produeixen una catalització anomenada fotopolimeració, on els monòmers s’uneixen i formen llargues molècules o polímers de plàstic.
